Artinwreck: “El que veig dins l’aigua és el que intente transmetre”

País del Mar
Publicat en octubre 08, 2018, 6:35 pm
20 mins

Artinwreck, Borriana,1982.

José Carlos de La Torre és un artista multidisciplinari que treballa la fusta des de fa uns quants anys. A través de l’skateboarding i del surf, de la fotografia i de la serigrafia, de les instal.lacions i de l’street art, tant de comissari com de gestor cultural.
Membre de “Isósteles Estudi”, del col.lectiu wreckatsea Art Society, aquest any ha sigut l’encarregat de dissenyar el cartell i comissariar l’exposició del Quasimoto Surfs Up Invitational Burrifornia.

Exposicions:

Surf City a Barcelona 2016

Nagoya (Japó) 2017 i 2018

Gliding Barnacles (Portugal)2016

Dissenyador dels escenaris de l’Emac des de 2016 fins a 2018

Exposició col.lectiva de Isósteles Estudio al CMC La Mercè.


Com a comissari d’exposició de Quasimoto, quines coses destacaries? Heu fet canvis respecte a altres edicions?

Com a comissari d’exposicions del Quasimoto, destacaria moltíssim el contacte amb els artistes (els fotògrafs) i en els artistes també, perquè sempre hi ha una miqueta d’il-lustració, pintura,etc. Destacaria el tracte amb ells, les col.laboracions que ixen a través d’exposar amb gent de fora que et convida a altres exposicions, tant dins com fora d’Espanya. Per això, a través de l’exposició del Quasimoto, he exposat al Japó a Nagoya, dins de l’Euro Surf Style, que és una exposició sobre la cultura surf a Europa, i hi he exposat 2 vegades, 2017 i 2018.

El que més destacaria és poder tractar amb els artistes directament i, a banda de tot el que vas aprenent a nivell professional com a comissari d’exposicions, sobretot això, tots els errors que vas aprenent cada any, ja que aquest és el quart any que comissarie l’expo i sempre surten coses noves, i cada vegada les pots torejar millor, les pots dur millor, o siga, l’experiència és fonamental, sobretot en el tema d’exposicions.

Els canvis són que aquest any la instal.lació de fusta serà la mateixa i l’únic que canviarà és que la fotografia serà tota analògica, i totes les fotos estaran fetes amb càmeres Nikonos. Aquesta càmera la va dissenyar Jacques Cousteau en els 60. Hi ha 5 càmeres Nikonos de carret. O siga, que va sobre la fotografia analògica en càmares Nikonos dins de l’aigua, sobretot, fotografia de cultura surf retro.

 

El cartell d’enguany del Quasimoto, en què està inspirat?

Per al cartell d’aquest any del Quasimoto m’he inspirat en logos de taules d’skate que m’han agradat, alguna il.lustració d’alguns artistes, bé de Random artistes que vaig mirant per ahí, perquè jo abans de cada projecte, cada idea o fins i tot de cada instal.lació de fusta o feina que faig intente fer un braimstorming (o com es diga), en resum, trie diverses imatges i d’ahí trec una idea, i no sé , em va agradar una il.lustració, bé, em va inspirar una il.lustració en un pot de mantega en un ganivet i em va donar la idea de fer alguna cosa relacionada amb el menjar i en el cartell del Quasimoto. Però és clar, has d’enfocar-lo en que siga alguna cosa una mica pràctica a l’hora de visualitzar-lo, ja no de dibuixar-lo, ja que jo dibuixe molt mal, i el cartell és tot a mà , handmade total, les lletres, els dibuixos, tot, el fons està tot fet a mà, en pintura perquè agafe eixa textura un poquet més real, però després es passa a escanejat i digital. L’únic que és digital és el color dels gelats. Bé, m’inspire en poques coses i moltes a la vegada, en poques imatges però de les imatges en pots treure un milió d’idees. Però el tema és que el vaig voler relacionar amb el menjar i ha de ser alguna cosa pràctica, perquè la gent ha de saber que és una taula, sinó la imatge pot desviar l’atenció o pot fer pensar que no és un cartell d’un festival de surf. Per això hi ha una quilla que és un dofí, que és la cultura clàssica i tot això…

Què és Nikonos? Recomanaries l’ús per a la fotografia surf?

És una marca de càmeres, de Nikon del 1963 al 2005 van fer les analògiques. Sobretot és per a fotografiar dins l’aigua, s’utilitzava molt per a submarinisme, perquè era una càmera compacta que no pesava tant sense tindre tota la carcassa d’una càmera gran. Era més manejable. A banda, tenia unes llums, un visor, llums per a fer fotos dins de l’aigua, molt clàssic, molt lifeaquàtic. La recomanaria perquè és molt flexible a l’hora d’utilitzar-la dins de l’aigua. No té una carcassa massa gran, es pot manejar amb una mà perfectament. La Nikonos 5, que es va fer al noranta i escaig, que és la que tinc jo, que és taronja, i la Nikonos 1, la Nikonos Calypso. La meua té fotòmetre, té un visor prou guai i no cal que la enfonses en l’aigua. La foto analògica és molt bonica, està bé de preu, i sí que en recomanaria l’ús.

 

Com definiries Wreck at sea?

Wreckatsea Art Society és el conjunt de Paula Fdéz Dudelsea i jo. El nom és un barrejat dels dos, és com si fóra el nostre projecte en conjunt, a l’hora de treballar, la nostra xicoteta empresa, la nostra xicoteta society en la qual desenvolupem serigrafia, art work per a grups de música,una línia de roba, cartelleria. Hem treballat també per a empreses de dissenyadors, vam treballar també per a taulelleres, de multinacionals, però de grans marques, i vam poder desenvolupar millor en nostre producte.

 

Què és Isósteles?

L’estudi Isósteles és un punt per a fer exposicions, per a fer conferències, xarrades o fires d’art com la que tindrem el 21 i 22 de desembre. També tenim un cicle de cinema, Petit Cinema, que fem anualment. Isósteles es un espai de coworking amb un toc artístic on pots trobar fusteria, pintura, fotografia i música.

Vam començar Paula, Angie, Julia i jo, però després s’hi van apuntar diverses persones més, que encara són residents, com Juan Rubio, Antonio Chacón, i JJ. Doc. També hi havia Marcos Colejas, un xic de Benicàssim que ara viu a Berlin, i un xic de Vila-real, Stan Laurentiu, que és fotogràf i dissenyador web i ara viu a Madrid. Ara mateix hi som Angie, Julia, Antonio, Juan, JJ i jo.

 

Quines tècniques o maneres tens de fer/composar una foto?

Diversos fotògrafs o persones que tenen una miqueta de relació en la fotografia m’han dit que (de fet és una de les coses més boniques que m’han dit) ”tu tens un estil un poquet punky“. M’ho diuen perquè trenque les regles, i tampoc és que sàpiga moltes regles de la foto, perquè sóc un poc autodidacta, però em van dir que si ficaren 10 fotos diferents, de 10 fotògrafs diferents, ell sabria escollir quasi al 100 % quina és la meua. Això vol dir que el meu treball fotogràfic té personalitat. Quan et diuen això, em pareix bé el camí que estic seguint. Jo utilitze la fotografia analògica, la composició serà segons el carret que utilitzes. Jo sempre utilitze carrets caducats, intente transmetre alguna cosa prou real, no intente adornar res. Si és digital, una mica retocada pels contrastos, però prou natural, adreçar-ho una miqueta. El que veig dins l’aigua és el que intente transmetre, és prou sincer, no intente fer la gran fotassa, i la composició que trie és prou aleatòria, però al final tinc el meu orgull i la meua forma de fer les fotos.

Si visqueres en una illa deserta i de sobte hagueres de tornar a la teua ciutat, què t’emportaries?

La soledat d’estar en una illa deserta a les platges de Borriana.

 

Cultura Beat. Amb quins autors t’identifiques?

T’he de dir que no sóc un gran lector de llibres. M’ha influenciat el ser una mica més poètic, viatjar, carregar la motxilla, eixir a descobrir món, escriure, fer fotos, i relacionar-te amb persones, tota classe de persones, i tindre sinergies, i moments d’enamorament tant en hòmens com en dones, enamoraments visuals, verbals, nits enmig de qualsevol lloc, dormir en la intempèrie. El surf també et condueix a fer esta classe de viatges, a persones increïbles, a enamorar-te de moments, no? Kerouac, El Perfum, música: Holly Wave de surf garage psicodèlic. M’agraden uns que són ianquis que es diuen The Story So Far, que és un rotllo punk rock melòdic. Tenen un toc fresc que és molt bo per a treballar. A vegades també m’agrada escoltar un poc de punk i hardcore. Últimament m’ha influenciat molt la pel.lícula 20TH Century Women, de Mike Mills, i las seua BSO. El documental Beautiful Losers, on també apareixen autors o artistes com Barry McGee, Ed Templeton, Margaret Kilgallen, Gonzalo Borondo, Geoff McFetridge, Thomas Campbell, Manolo Mesa, Nolan Hall, etc. De Paula Dudelsea n’he après moltíssim. També de fotògrafs amics meus com Cokoif, Jorge Hunt, etc.

L’única gent que m’interessa és la que està boja, la gent que està boja per viure, boja per parlar, boja per salvar-se, amb ganes de tot al mateix temps, la gent que mai badalla ni parla de llocs comuns, sinó que crema, crema com a fabulosos coets grocs explotant igual que aranyes entre els estels Jack Kerouac

Que se n’ha de fer, del fast fashion? (produir, consumir i llençar)

Tindre consciència de la roba que et compres, on te la compres, com i perquè, com per exemple estic a favor del feminisme i què fas a favor d’aquest, o estic en contra del feixisme i a qui votes? A Ciutadans, a vore… tenim “tú que prefieres una caja de langostinos o un quilo de valerianas?” Això és un freak que parla en youtube… Bé, escolta, no sabria què contestar-te.

Què és per a tu la fotografia?

Una ferramenta fonamental, més que un hobbie, part de la meva vida, és una cosa que està en la meua vida i no podrà desaparèixer mai, llevat que tinga una mala experiència amb ella. Però, de moment, una part poètica visual de la meua vida

Cap on penses que es dirigeix el món del surf?

El de taula curta cada vegada més modern. Nosaltres intentem ser un poc més conservadors en tot això, no que torne enrere, però que el tauló clàssic sigue considerat com un clàssic. No crec que tinga una evolució del que tinga fins ara, single fin, taules pesades, molt llargues, sense lish.

Respon el que et suggereixen aquestes paraules amb una altra paraula:
Una ona/Una foto/Fusta/Konica/Graffitti.

Ona

Un bon moment per a agafar la bicicleta i anar a fer fotos a la mar.

Foto

Si la foto m’influencia, et vénen ganes d’eixir corrents i començar a fer un projecte nou i fer fotos.

Fusta

Pau, paciència per a poder treballar-la i diners a l’hora de poder viure d’ella.

Konica

Representa Barcelona. El començament de tot. D’Artinwreck, no sabria dir-ho en una paraula.

Graffitti

Street-art, pintura mural. No he sigut massa fan de graffittis, sóc més fan de la pintura mural, però cal que hagen tingut primer el graffiti per a fer el pas a la pintura mural.

 

Què trobes a faltar a Borriana

El que trobe més a fer falta és una miqueta de conscienciació per part de la gent més ambiental a l’hora d’utilitzar la platja. Saber el que hi ha en el poble, la música en directe, que la gent fora un poc més oberta, que no encasellara en certes tribus urbanes a certes persones i no anar a vore certes coses perquè no van amb el teu rotllo, perquè després molta gent se’n va de Borriana i és una persona súper oberta. Però en Borriana és com que té vergonya. M’agradaria gent amb més collons i un poquet més autèntica, encara que n’hi ha, però que fora més oberta i no pensara res roïn d’un tio de 35 anys que va en monopatí. I un poc més de cultura, que en el canvi de govern ha anat un poquet millor. Tampoc és que vulga queixar-me de Borriana, perquè tampoc és el meu pla de vida, saps?

Si la teva vida fora una road movie, quin paper penses que tindries?

M’agrada ser protagonista, però a la vegada m’agrada estar en segon pla. Seria una especie entre Kerouac (fent fotos), encara que el fotògraf era Allen Ginsberg. Una espècie de coprotagonista que pren fotos i notes del camí que s’està fent. Faria un llibre fotogràfic amb poemes i cites d’altres autors, i contant experiències en xicotetes entrevistes, etc. Seria un poc un estil al llibre On The Road, amb diferents matisos. Seria una mescla entre Keroauc i Neal Cassidy

Fotografia versus poesia. Quin és el reresfons per desconstruir la imatge en triangles horitzontals?

Crec que estic arribant al punt de connexió entre el que és el meu treball en la fusta reciclada i el que és la fotografia. Imatges antigues que tinc, impreses en paper, utilitzades en exposicions que ja no tenen quasi vida, que han estat mostrades tant en exposicions com a xarxes socials, intente donar-los una segona oportunitat a través de tornar de reconstruir total i mesclant-la en “plecs” i talls sobre la mateixa imatge. Coses que puguen deteriorar la imatge i donar una segona oportunitat.

Practiques surf…

Quan tens un problema o estàs pensant, que tens mal el queixal o has de pagar una factura o tens un mal dia, o anar-te’n a treballar o estàs super estressat, el que t’ajuda el surf és a desconnectar totalment, no tens temps de pensar la sessió d’una hora i mitja o dues hores segons la força que tingues. És el que pot evadir-te de les sensacions roïnes del nostre cos o pensaments.


Fotos: Artinwreck, Stan Laurentiu i Carlos Baselga.

País del Mar
País del Mar és el nom editorial de les magazines: BIONAUTES, NEMO, POSIDONIA i BARBARIA. Comença a editar l'1 d'agost de 2018.

Un comentari de: Artinwreck: “El que veig dins l’aigua és el que intente transmetre”

Envía un comentari

  • (No publicat)