Quin és el millor dia per veure la pluja de Perseides

País del Mar
Publicat en Agost 12, 2018, 8:00 am
6 mins

 

A l’estiu hi ha fenòmens naturals que es repeteixen, per a major glòria dels observadors del cel. Un d’ells és la pluja de Perseides, o pluja de meteors (comunament anomenats “estels fugaços”) que té lloc cada any cap al 12 d’agost. Les Perseides també reben el nom popular de llàgrimes de Sant Llorenç per la proximitat del màxim de la pluja de meteors al 10 d’agost, dia de la festitivat del màrtir oscense del mateix nom.

Són visibles des de tot l’hemisferi nord en ple estiu. Les velocitats d’aquests meteors poden superar els 50 quilòmetres per segon, i la seua taxa d’activitat pot arribar als 200 meteors per hora. Encara que el seu moment de màxima activitat té lloc a les nits de l’11 al 13 d’agost, les Perseides comencen habitualment a veure’s cap al 17 de juliol i acaben cap al 24 d’agost.

La seua alta activitat, junt amb les condicions atmosfèriques favorables per a l’observació durant l’estiu boreal, fa de les Perseides la pluja de meteors més popular, i la més fàcilment observable, de les que tenen lloc al llarg de l’any.

Què s’espera en 2018?

En 2018 la Lluna, que serà nova l’11 d’agost, facilitarà l’observació de les Perseides en els dies de la seua major activitat.

La màxima activitat de la pluja s’espera que tinga lloc entre les 22 hores del dia 12 i les 10 hores del dia 13 (hores oficials en la península) . Per la qual cosa, si el temps no ho impedeix, la millor nit per a l’observació serà la del 12 al 13 d’agost; a més, la quasi coincidència del màxim amb el noviluni, garanteix un cel fosc durant tota la nit, la qual cosa fa del 2018 un any excel·lent per a observar les Perseides.

És preferible observar des d’un lloc que tinga pocs obstacles per a la vista (com edificis, arbres o muntanyes) , i no utilitzar instruments òptics que ens limiten el camp de visió. Encara que les Perseides pareixen vindre de la constel·lació de Perseu (d’ací el seu nom) , es poden veure en qualsevol part del cel. El més còmode és tombar-se i esperar que la vista s’acostume a la foscor.

Per què succeeixen?

Els cometes, segons descriuen les seues òrbites al voltant del Sol, van tirant a l’espai un aragall de gasos, pols i runes (materials rocosos) que romanen en una òrbita molt semblant a la del cometa progenitor. Cada cometa va formant així un anell en què es troben distribuïts nombrosos fragments cometaris. Quan la Terra, en el seu moviment entorn del Sol, troba un d’estos anells, alguns dels fragments rocosos (meteoroides) són atrapats pel seu camp gravitatori i cauen a gran velocitat a través de l’atmosfera, formant el que popularment denominem estels fugaços. No es tracta per tant d’una estrela sinó d’una partícula de pols incandescent.

L’altura a què un meteor es fa brillant depèn de la velocitat de penetració en l’atmosfera, però sol estar entorn dels 100 quilòmetres. No obstant això, l’alta brillantor i la gran velocitat transversal d’alguns meteors ocasionen un efecte espectacular, causant la il·lusió en l’observador que estan molt pròxims.

Els meteoroides de massa menor al quilogram es calcinen completament en l’atmosfera, però els majors i més densos (de consistència rocosa o metàl·lica) , formen meteorits; restes calcinats que cauen sobre el sòl.

Cada any, a principis d’agost, el nostre planeta creua l’òrbita del cometa 109P/swift- Tuttle, que té un període de 133 anys i que va passar prop del Sol per última vegada en 1992. Aquesta òrbita està plena de partícules xicotetes, com grans d’arena o menors, que han sigut alliberades pel cometa en els seus passos anteriors. Quan una d’aquestes partícules, que van formar al seu dia la cua del cometa, entra en l’atmosfera terrestre a gran velocitat, la fricció la calfa fins a vaporitzar-la a gran altura.

La corresponent pluja de meteors pareix tindre un únic centre d’origen, un punt de què pareixen sorgir tots els estels fugaços. Eixe punt es denomina “radiant”, i la seua localització s’utilitza per a anomenar a la pluja d’estreles. Així, doncs, les Perseides tenen el seu radiant en la constel·lació de Perseu.

 


Font: Planetari de CastellóFoto :Kristopher Roller on Unsplash

 

 

 

 

País del Mar
País del Mar és el nom editorial de les magazines: BIONAUTES, NEMO, POSIDONIA i BARBARIA. Comença a editar l'1 d'agost de 2018.

Envía un comentari

  • (No publicat)